El dissenyen amb presses, s'equivoquen en teclejar la
seva descripció, i creen un ésser totpudorós i somnipresent. I ara, qui vetlla
per l'univers i la humanitat és un noi vergonyós i ple de fantasies. I no va
pitjor.
el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
El dissenyen amb presses, s'equivoquen en teclejar la
seva descripció, i creen un ésser totpudorós i somnipresent. I ara, qui vetlla
per l'univers i la humanitat és un noi vergonyós i ple de fantasies. I no va
pitjor.
Fa mesos que volia anar al Cine Club La Ràpita que coordina l'amic Xavier Miró. Avui tot ha estat favorable per a poder-hi anar per primer cop, amb una oferta irresistible: Manhattan, de Woody Allen. És la segona vegada que la veig en pantalla gran, la primera fa més de tres dècades, i es confirma com, potser, la més ferma candidata a ser la meva pel·lícula preferida. Un guió que em fa pessigolles al cervell i al cor, una fotografia immensa, la banda sonora que l'emmarca i la subratlla. I quin inici! I quin final! Cinema en estat pur. Gràcies Sr. Allen, gràcies, Sr. Miró.
El passat 14 de març acompanyo a Marc Bolet Benito a la presentació del seu primer llibre, Espècies invasores (Onada Edicions, 2024), obra guanyadora del VIII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta, a la Biblioteca d'Amposta.
Amb l'excusa de la "invasió" turística que es va viure al delta durant la pandèmia, l'autor parlar de temes tan diversos com l'alzheimer, la immigració, l'homosexualitat..., però, sobretot, de relacions humanes a la família, i tot amb un to irònic. D'espècies invasores n'hi ha de molts tipus, com el cranc blau o el caragol poma, i sentim com invasora l'allau turística, però allò que comporta més perill són les idees que envaeixen el nostre cervell.
Ja vaig llegir el llibre fa un any, fent de jurat del premi, i intento reflexionar sobre els motius que em van portar a votar-lo com a guanyador. Mai és fàcil i, en aquest cas, crec que hi havia alguna cosa semblant amb l'enamorament o encisament que em despertà la lectura, la narració coral, la humanitat de les relacions entre els quatre membres de la família protagonista, carregades de retrets, de dificultats per a gestionar correctament els problemes, de preferències a prova de bomba, d'enveges, de recels... però amb un rerefons que les uneix i que deu ser l'amor, o els pastissets.
Durant l'acte tinc el goig que m'acompanyi a la guitarra Omar Belghrous.
En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç i podeu veure un muntatge en vídeo de l'acte en aquest altre.
M'han convidat a participar, el proper dia 21 de març, a la celebració del Dia Mundial de la Poesia, a les 19 h a l'Espai Mossèn Sol, a la cripta del Temple de la Reparació de Tortosa (C. del Vall, 5).
A l'acte m'encarregaré de llegir el poema que la Institució de les Lletres Catalanes ha escollit enguany per commemorar el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés: "m'he estimat molt la vida", en la versió original, i en altres idiomes del món per part de vuit alumnes dels cursos de català del Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l'Ebre.
A més, comptarem amb les recitacions poemes variats per part de les principals entitats col·laboradores: Col·lectiu diLLUMs d'Arts al Forn, Associació d'amics i amigues de Tortosa per UNESCO, Revista Solstici i Irene Cases, en representació del col·lectiu de persones amb Síndrome de Down.
Finalment, comptarem amb l'actuació musical de Tomàs de los Santos, cantautor valencià, que presentarà el seu treball "La Rosa als Llavis", un conjunt de peces pròpies que musiquen el poemari homònim de l'insigne Joan Salvat-Papasseit, a qui també retrem especial homenatge en ocasió del centenari de la seva mort.
En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç.
Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana La Martina, d'Àngela Aubanell Rams.
També recomanem La rondalla del mal pas, d'Isabel Jordà Cabacés
I més coses com el nanoconte final.
El programa es podrà veure en directe el 12 de març a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat
Fa uns mesos que participo a l'activitat Xerrem de cine, a la Biblioteca de Tortosa, conduïda per Jordi Curto.
La propera trobada comentarem La llei del silenci, que ja he tornat a mirar, i de la que transcric aquestes frases per a la secció De pel·lícula.
En un moment crític de la pel·lícula, el protagonista, interpretat per marlon Brando, parla al darrere d'un cotxe amb son germà gran, que l'insinua que no és convenient que traeixi l'organització mafiosa que controla el port i que, al contrari, s'impliqui més dins de l'organització.
-Aviat vas a fer els trenta ; has de ser més ambiciós.
-Sempre he pensat que viuria més temps sense ser-ho.
Rellegint Espècies invasores, de Marc Bolet Benito. El primer cop l'any passat, com a jurat del Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta, i ara abans de la presentació que tindrà lloc a Amposta el 14 de març.
I xalo més ara que a la segona. Un llibre que dona per a molt, que tracta molts temes punyents, però amb cert to irònic i fins i tot sarcàstic: el turisme, l'alzheimer, l'homosexualitat, la immigració, el territori... i, sobretot, les relacions familiars.
A uns vint metres de distància, tot just a la cantonada de dos carrers, una parella s’acomiada amb una abraçada, i no sé si amb un petó. És de nit, està fosc, i no ho distingeixo, però el llenguatge corporal demostra una estima evident, i sembla que mútua. Cadascun se’n va en una direcció diferent, ella i ell. M’aturo uns instants a la cantonada on estaven, i els veig d’esquena allunyant-se lentament. No els conec, ignoren que algú els està observant, que sóc el nexe que encara els uneix. Fins que els perdo de vista, a tots dos alhora, i continuo camí d’una altra intersecció.
Avui dia de donar sang. Preguntes habituals de protocol, que deixen anar una darrere de l’altra amb certa rutina. “Algun tractament contra l’acne juvenil o la calvície?” “Ja no hi sóc a temps”, responc, i riu.
Mentre espero el meu torn, la infermera busca el lloc idoni per a punxar al donant del costat, i li explica que les venes bones es troben tocant amb el dit, que les que es veuen a simple vista no ho són, que no porten prou sang. Em recorda allò del Petit Príncep un cop més, que l’important no és visible. Alterno algun intercanvi amable de paraules amb la lectura que porto entre mans, on mostra difícils relacions de família, desencontres, diferències, preferències, discrepàncies..., però amb un amor que sovint no s’esmenta que circula per dins, com les venes bones.
Avui em toca donar plasma, i el procediment és similar, però dura una mica més. Cap al final, la màquina pita, i em demanen que mogui més la mà, que les venes es cansen. Pobretes. Quan estic a punt d’acabar, em diuen que el color del meu plasma és molt bonic, i em posa content, m’afalaga fins i tot, això de tenir quelcom bonic per dintre i unes bones venes. D’aquí uns dies rebré un missatge amb l’hospital de destí d’aquest plasma, i pensaré que, a més d’un color maco, té un sentit.
Visito l’Institut de l’Ebre, atenent la invitació del seu professor, Agustí Moreno, per a fer una xerrada sobre creativitat a la classe del Cicle Formatiu de Grau Superior de Màrqueting i Publicitat, 1r curs.
La proposta sorgeix arran que el mestre assistís a la presentació del llibre Rodari 2.0, de Jordi Folck a la Biblioteca de Tortosa, on jo vaig participar. M’encanta quan d’una activitat en sorgeix una altra, i així porto més de vint anys.
No em canso de repetir quant valoro visitar centres d’ensenyament per a parlar de literatura i de la meva passió per les paraules, sempre procurant que sigui de forma amena i propera. Crec que aquesta és la classe que visito amb alumnes de més edat, al voltant dels divuit anys, amb cert grau de maduresa -jo als 59 encara no la tinc tota-, i que ja han fet una elecció per a escollir un camí on la creativitat és especialment important. Intueixo que hi haurà un camí d’anada i de tornada, que aprendrem uns dels altres, i això és el que intento, mostrar estratègies o camins que jo utilitzo vora la creativitat, improvisant amb elements de classe, com un sofert termos que porta una noia que seu a primera fila. Els faig un tast dels meus nanocontes –en cap activitat no hi ha ningú capaç d’impedir-m’ho-, i ells em mostren vídeos de màrqueting que han realitzat com a treballs de classe.
Bona sintonia, i marxo amb la sensació d’haver plantat alguna llavor, però adonant-me que amb l’embriaguesa del moment no hem fet cap foto de grup. En compensació, me n’envien una després del sorteig que han fet dels llibres que els he regalat.
27 de febrer de
2024. Viatge a Cambrils en motiu del Club de lectura que la Biblioteca Josep
Salceda i Castells, conduït per Rosana Andreu, dedica al meu llibre El nostre
pitjor enemic (Cossetània Edicions, 2016).
Em sé la
carretera de memòria, la transito sovint, però sobretot els últims mesos,
acompanyant mon fill a la lliga de futbol de la categoria cadet, que juguem
contra equips de la zona propera a Tarragona. Però avui viatjo sol, i com que
aquests dies estic una mica nostàlgic, potser perquè estic remenant vells
papers, em poso Verges 50. M’adono que fa exactament quaranta anys que el vaig
escoltar per primera vegada, a inicis de 1984, també en un viatge en cotxe,
quan els viatges en cotxe que no feies amb la teva família esdevenien mítics.
De Lluís Llach tot just em començava a agradar alguna cançó, els meus gustos
musicals estaven evolucionant ràpidament, i la banda sonora d’aquell viatge
potser fou definitiu per a convertir-lo en el meu cantant preferit, segurament
per a la resta de la vida, que un a aquestes edats ja canvia poc. Feia molt
temps que no l’escoltava sencer, a tot volum, al cotxe, ell, jo i la carretera,
i entenc l’impacte que em va causar, i se’m posa la pell de gallina als
mateixos moments, i la lletra se’m fa present als llavis per art de màgia. El
disc acaba quan albiro la sortida de l’autovia.
Arribo amb prou
temps per donar unes quantes voltes pels carrers laterals de la Biblioteca, a
la recerca d’un aparcament que trobo a
escassos metres. Avui el destí m’és favorable, però no el vent. Portava uns
quants llibres per a alliberar per la ciutat, però el vent no ho fa
recomanable; en deixo algun arrecerat a l’entrada d’un hotel, d’una floristeria.
Entro a una clínica mèdica i li pregunto a la noia de recepció si li puc
regalar un exemplar de Postres de músic, perquè estigui a la sala d’espera.
Somriu, sorpresa, i m’avisa: “Segur que el robaran”. És igual; pensava
deixar-lo al carrer.
Sense més
preàmbuls, que comença a córrer la fresca per la riera de Cambrils, entro a la
Biblioteca. De seguida em surt a rebre la Rosana, amb el seu somriure marca de
la casa. Està una mica angoixada, perquè tenen molta feina, i estan curts de
personal, i fins a l’últim moment patia per no poder assistir a la reunió del
Club. Però avui ho tinc tot de cara, tot i que en aquells instants encara no
n’era conscient. Pugem al segon pis. Rosana avisa els usuaris que potser farem
una mica de soroll durant la reunió, en un racó de la sala, darrere una
prestatgeria. Abans les bibliotecàries amenaçaven els usuaris que no fessin
soroll, ara avisen que en faran elles. Porta un roller up del Campus Extens de
la URV, que patrocina l’activitat, i em pregunta si tinc traça per a muntar-lo.
Li contesto que tinc moltes qualitats, però aquesta no. Però entre tots dos, i
un autor basc que estava per allí, que aviat publicarà el seu primer poemari en
català –ho sento, no recordo el nom- ens en sortim. Tres persones de lletres
hem pogut contra un roller up, que no cau ni res, i ens el mirem orgullosos, i
amb certa temor.
Amb tot això, va
arribant els membres del Club de lectura, la part més important de l’activitat.
Com sempre, un 90% dones. Són força gent, i participatius, i de seguida tenen
preguntes, curiositats, que miro de respondre, intentant explicar les
motivacions que van portar un contista com jo a escriure la seva primera
novel·la, i les dificultats, i els dolors, i els dubtes... i la satisfacció
final, malgrat tot. En general em manifesten que els ha agradat molt, però
sobretot agraeixo alguna crítica molt concreta, que accepto i comparteixo. Els
mostro l’esquema que em va guiar, imatges que m’inspiraren per a descriure els
personatges, i poder-hi conviure amb més facilitat, el dibuix que em vaig fer
de l’illa, que juga un paper important i opressiu.
Fins que Rosana,
que té una cura pel temps que comparteixo, ens diu que ja és hora d’acabar.
Alguns aprofiten els instants finals per a aproximar-se, per a traslladar-me
que els ha agradat, però de més a prop, i prenen nota d’algun dels meus reculls
de contes que, com no pot ser d’una altra manera, m’han acompanyat.
Surto al carrer
i ja és plena nit, i fa fred, però tinc el cotxe a prop. De tornada em poso
Campanades a morts, que conté la primera cançó que em va enamorar de Lluís
Llach –endevineu quina?- i em sento molt viu i ple. El nostre pitjor enemic és
només avui el títol d’un llibre.
Es comenta a la revista Cambrils
Després d’uns tràmits a través de línia telefònica, em comuniquen que en breu rebré una enquesta per a valorar l’atenció al públic realitzada, i que de 0 a 6 serà suspès, i que de 7 a 10, aprovat. “Caram, són més exigents que a la ESO!”, responc, I Patrícia, a l’altre costat de l’aparell, se’n riu. Sovint tinc la temptació, o el vici, o el plaer, de fer somriure la gent.
Abans, la seva germana Ayla Salmerón fa un impressionant monòleg inspirat en el llibre
En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç.
Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana En què somiava l'ós? d'Albert Asensio
I més coses com el nanoconte final.
El programa es podrà veure en directe el 27 de febrer a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat
De vegades, quan camino per la vorera, escolto el claxon d’un cotxe que passa i tot just veig una mà que saluda. Sovint no reconec qui hi ha més enllà del braç, i molt menys la propietat del vehicle, perquè mai m’han agradat els cotxes i no sé reconèìxer ni el dels meus amics més propers. No estic segur si la salutació m’anava adreçada a mi, i durant una fracció de segon dubto entre fer el ridícul i aixecar el braç com a resposta a un desconegut, o fer-me el distret, o semblar antipàtic. Sempre em decanto per la primera opció, seguida d’uns instants de recerca a la meva base de dades de contactes. I vosaltres?
Converses agafades al vol. Una parella ve en sentit contrari per la vorera. Quan es troben a la meva alçada, escolto que ell afirma contundent i segur: “A qui li toca morir-se, es mort, i punt”.
És curiós com un segon de conversa agafat a l’atzar al carrer sigui tan existencialista i profund, que mostri una filosofia de vida basada en la fatalitat, en un destí que té empresonat el nostre futur de forma irremeiable. I tot aquest migdia de diumenge, quan a la nit ha plogut suaument enmig de tanta sequera, i s’ha aturat el vent, i els moixons canten, i fa sol, i la llum, amb aquesta aigua de l’ambient, sembla més neta que mai.