L'espectacle de la vida a Minimalia i Rodamots

Una nova frase de L'espectacle de la vida a la pàgina de Minimalia i Rodamots, i ja en són unes quantes. 

Gràcies; me l'estimo tant aquest llibre!!!

Llegint La por de la bèstia, d'Anna Moner

Agustí Forner: art i vida, emocions i idees

 

Al mes d'octubre,  l'acte d'inici de l'any Manuel Pérez Bonfill, a l'Institut Dertosa, anava acompanyat d'un mostra de l'obra d'Agustí Forner. Llavors vaig escriure un apunt sobre l'acte, i deixava per a més tard parlar de l'exposició d'Agustí, perquè mereix un apunt propi.

Personalment, he conegut a Agustí gràcies a les trobades dels diLLUMs d'arts al Forn, que es duen a terme -tot just aquest novembre- des de fa 10 anys. Agustí és un dels pilars dels diLLUMs, una paret mestra, una de les bigues que sostenen el sostre que ens acull, i la metàfora amb termes constructius té tot el sentit al Forn de la Canonja. Present a les trobades des del primer dia, no només ens escalfa amb el cremat que elabora al final de cada nit. Les parets són plenes de la seva obra pictòrica, i hem estat testimonis de la seva evolució durant aquesta dècada, dels diversos cicles. M'agradaria pensar que l'existència de les nostres trobades ha estat un impuls creatiu per a ell. Sovint li demanem que ens parli de les obres que exposa, però ell es mostra concís, es limita a esbossar les seves motivacions, perquè defensa que l'obra ha de parlar per ella mateixa, que l'observador l'ha d'interpretar a partir dels seus propis filtres i emocions.

Agustí és un dels integrants dels diLLUMs que més admiro. La seva trajectòria és una lliçó, un exemple de fidelitat a unes idees que es transformen en una forma de vida. La seva lluita i implicació social i política -la segona tan sols per a obtenir la primera- a finals del franquisme, el convertí en un pres polític, i en diputat de la transició després. El dibuix i la pintura esdevingueren canal de les seves idees, i va omplir el buit de la manca de formació artística amb al seva necessitat d'expressió, ambla nitidesa d'uns ideals. Tinc l'honor de tenir obra seva a casa meva, a l'espai que tradicionalment omplia un crucifix

Aquella petita mostra de l'evolució de la seva obra, que es va poder gaudir a l'Institut, era una avantsala de l'exposició actual a l'antiga presó de la Model de Barcelona, que es es podrà visitar vins el 29 de novembre. Un dels estímuls d'aquesta exposició és una història d'un alt valor narratiu i emocional. Durant l'estada a la Model com a pres polític, Agustí Forner va fer diversos dibuixos, dels quals en va perdre la pista quan va sortir en llibertat. Dècades després li han estat retornats, gràcies a un treballador de la Model que els ha conservat tot aquest temps, sense tenir altra dada de l'autor que el seu nom de pila. Aquesta recuperació és com un viatge en el temps, un mostra que de tant en tant la justícia poètica fa els seus efectes, i ens apel·la directament a nosaltres, habitants del segle XXI, a pensar si massa injustícies són encara vigents.

L'exposició va inaugurar-se el 4 de novembre, i es podrà visitar fins el 29 de novembre. Podeu veure més fotos de Rafael Ricote de la inauguració en aquest enllaç, i el vídeo sencer de l'acte a youtube.

Avui 15 de novembre, a les 6 de la tarda, hi tindrà lloc la performance Poetes des de la presó, amb la intervenció de Fuensanta López (també directora), JosepVidal, Ernest Redó, Pere Montañana i Paul Martin (editor també d'un llibre sobre l'obra d'Agustí)

Rellegint Lolita, de Vladimir Nabokov

Carta d'Emigdi Subirats

 L'amic Emigdi Subirats estrena l'enèsima secció al seu blog, que anomena Cartes des de l'estima.

Ahir me'n va dedicar una, en què va un repàs a moltes de les coses que ens uneixen.

Fa uns anys vaig fer un muntatge amb alguns d'aquests moments:

Any Maria Beneyto

 

Any Maria Beneyto. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua li dedica un espai la la seva web, que inclou un parell de lectures meves.

Llegint Al límit de l'absurd, de Maria Beneyto

Any Manuel Pérez Bonfill

 

Avui s'han iniciat els actes de l'Any Manuel Pérez Bonfill, que culminaran el 2026 amb el centenari del seu naixement.

Com no podia ser d'una altra manera, l'acte té lloc a la sala d'actes de l'Institut Dertosa, el seu institut de l'ànima, a l'espai on va fer créixer la màgia del teatre, o el verí injectat a més d'un actor i actiu que triomfen en teatres i pantalles de cinema i televisió. 

Primer parla Carles Castellà en nom de l'Institut, i després l'alcalde de la ciutat, Jordi Jordan. També intervé com a sacsejador cultural dels diLLUMs d'arts al Forn Ricardo Gascón, que subratlla que Manolo ja va ser al seu temps un influencer, per la seva capacitat de seduir, d'obrir mentalitats i finestres. L'incombustible Emigdi Subirats, recita un poema de Manolo, com també Sílvia Panisello, tots dos acompanyats de la guitarra de Noel Luna. Noel tenia previst fer un petit recital, però s'ha despertat avui amb mal de gola, i li parlar sense tossir, però és intrèpid, i entusiasta, i se'n surt cantant tres cançons, i interpretant-ne una a la guitarra, i només puc pensar que la feblesa a la veu que mostra avui me'l fa més entranyable, si és possible. Adoro aquest noi, me'l sento meu, i recomano que llegiu l'apunt al seu facebook sobre aquesta actuació.

I deixo per al final la deliciosa intervenció d'Octavi Iglesias, professor i amic de Manolo. M'emociona l'emoció que transmet, el ritme pausat, les paraules precises, la lliçó de vida, fins i tot, que comporta. No me'n puc estar de prendre alguna anotació. Esmenta paraules claus en la vida de Manolo, com llibertat i independència, que buscava per a tothom la llibertat de pensar, que sempre va estar a l'alçada de les circumstàncies, on havia d'estar, intel·lectual compromès amb un món millor que patia per aconseguir, que res que passés al món no li era aliè, que era un gran ensenyant perquè unia a la seva acció docent els coneixements i la passió per a transmetre'ls, que no era ortodox, que el seu discurs no estava programat, que era una concatenació de moltes lectures, que la literatura què és, sinó lectura, que li agradava ser estimat pel seus alumnes, que feia classes de català i de teatre de forma gratuïta i fora de l'horari lectiu, que era un home proper als sabers inútils.

I jo, penso, que no el vaig tenir de professor, que el vaig conèixer ja de vell, tot això ho vaig captar, conduit per una mirada inoblidable plena de vida, ironia, intel·ligència i humor.

Manuel Pérez Bonfill, un dels grans de la docència, del teatre, de la literatura, de la llibertat, i de la vida.

Després, dins del mateix acte, visitaríem l'exposició d'obres d'Agustí Forner, amic també de Manolo, però Agustí mereix un altre apunt.

Podeu veure imatges de l'acte en aquest enllaç 

A mi, de foto, em ve de gust compartir la següent, amb Manolo, plens d'emoció, un 2 d'octubre de 2017. 

Presentació de Les cartes de Gèminis

22 d'octubre de 2025. Tinc el goig de participar en la presentació de dos llibres més de l'Emigdi Subirats.

Després de la benvinguda d'Irene Prades, i les paraules inicials de Jaume Llambrich, l'editor estimat, Xabier Coluig ens parla de la traducció d'Emigdi a l'anglès de La insostenible lleugeresa del vers, The unsustainable lightness of verse.

Després em toca a mi parlar de Les cartes de GEMINIS, una edició comentada d'una selecció de cartes que Gerard Vergés va publicar a la revista . En resum, un trio guanyador emocionalment: l'amic Emigdi, l'admirat Gerard Vergés, i l'estimada Editorial Petropolis.

Sobre el contingut, què més puc dir de la narrativa de Vergés! Les va escriure de molt jove, però ja s'hi troba la seva mestria, la delícia de comprovar com navega entre temes diversos, tal com farà anys després amb llibres com 13 biografies imperfectes o amb el recull d'articles d'Alfabet per a adults. 

Tenia anotades quatre coses per a estirar el fil de la presentació, però mitja hora abans de l'acte, m'adono de l'evidència que la presentació d'un llibre de cartes mereix una altra carta. I així escric tan ràpid com puc la carta següent que llegeixo durant l'acte:

Benvolgut Emigdi,

 

T’escric aquesta carta que té un polsim -o una carretada-, de surrealisme, gairebé a la manera del nostre admirat Gerard Vergés, però no com ell les escrivia, sempre sabedor, sovint irònic, que el receptor mai la llegiria,  per circular en altres esferes de més aquí de la vida terrestre, o de més enllà de la mort. La manca de sentit d’aquesta carta rau en què tu no la llegiràs, sinó que l’escoltaràs de la meva pròpia veu, en directe, aquí a la meva dreta, o a la meva esquerra (encara no sé com ens posarem en aquesta sala de la Biblioteca que tantes vegades ens ha unit.

De ben segur que Irene, o qui l’hagi substituïda si està de viatge, ens haurà presentat amb l’estima habitual, fent referències a la quantitat d’anys que ens coneixem, que hauríem de començar a amagar, més per vertigen que per coquetería.

Em permeto, a manera de recordatori i d’agraïment, anar-me’n vint anys enrere –que no pateixi el respectable públic, que no tornaré al present d’any en any. Jo acabava de publicar Postres de músic, el meu segon llibre, i vam coincidir, crec que a Ca’l Sisco, al Temple, en una presentació de la nostra estimada Paquita. Allí ens vam conèixer personalment, tot i que jo ja sabia de tu, de la gran quantitat d’articles que ja publicaves a la web de llibresebrencs. Et vas comprar o et vaig regalar un exemplar del meu llibre, i poc temps després vas publicar al Diari de Tarragona un dels articles més positius envers els meus llibres que mai he llegit. Ho tinc molt present, amic, i llavors fou molt important per a aquell escriptor novell; ara és important estar al costat de l’amic.

Entrem en matèria d’aquest llibres. Molts admirem de fa temps la teva capacitat de treball, de publicar llibre rere llibre, però és que ara te’ls menges de dos en dos, com els Petit suisse d’aquell anunci.

Però Vergés s’ho val, veritat?

A banda del treball, jo destaco la teva passió, per múltiples disciplines que compartim; passió i fidelitat, que unides al teu treball, en converteixen en el Messi de les lletres de Font de Quinto, Campredó, i de més enllà de l’Ebre.

Aquest llibre que és un regal. Jo ja tinc la fabulosa edició que es va fer de la revista Gèminis, però, no ens enganyem, no és fácil de tenir als braços gaire estona, és una llepolia que cal degustar a poc a poc. Amb aquesta selecció comentada de cartes que Vergés hi va publicar, ens les fas més properes, a la voreta de la tauleta de nit , i podem paladejar la delicia de la narrativa de Vergés, que tot i ser Jove quan les va escriure, ja s’entreveu el seu talent per navegar per tota mena de circuits narratius, d’anar i vindre, de picotejar allà i aquí, de fer-nos reflexionar i somriure, a tenir set de tenir set de saber.

Gràcies a tots tres, a Vergés, a la mai proa lloada Editorial Petròpolis, i a tu, Emigdi, una abraçada quan ens trobem, que és ara mateix.

Tortosa, 22 d’octubre de 2025  

I efectivament, ens fem una bona abraçada, fruit de dècades d'amistat i col·laboració. 

Emigdi, a més d'explicar-nos  el rebuig de la idea inicial de traduir les cartes de Vergés al català, l'estructura del llibre amb les cartes escollides i uns comentaris posteriors de l'autor, que sovint s'adreça també als destinataris de les cartes.. a més de tot això, Emigdi solca dialècticament per molts dels seus referents vitals i literaris inabastables. 

Emigdi em recorda que l'article sobre Postres de músic que he citat a la carta va ser el primer apunt del seu blog, i jo recordo per a mi, que el llibre que vaig coordinar, Totes les baranes dels teus dits, va ser el primer de l'Editorial Petròpolis, i aquesta bonica coincidència, de ser a l'inici d'importants trajectòries de dos amics, em fa sentir feliç. 

I la corda que encara ens queda!!!

Postres de músic, 20 anys, amb músics

Dilluns passat, al Forn de la Canonja de Tortosa, dins de la trobada mensual dels diLLUMs d'arts al Forn, vaig voler celebrar els 20 anys de l'edició del meu segon recull de relats, Postres de músic, amb la lectura d'un parell de contes, magníficament acompanyat, no d'un músic, sinó de dos: Pablo Díaz a la guitarra, i Pep Mola al baix.

Tot és possible?

 

En una paret al carrer veig un cartell, d’alguna mena d’església, on destaca el lema “Todo es posible, solo creed”.

Uns cinquanta metres més endavant em trobo dos dones que conversen, i una li diu a l’altra, referint-se a algun conegut que s’ha degut morir: “No se salva ni Cristo”.

Potser tot, tot , tot, no és posible.

Feines essencials, coincidències, amistat, somriures, felicitats petites

 

Hi ha una persona a Tortosa (que pertany a una categoria per a la qual fa falta una paraula per a descriure’l, que no sigui el llarg i molt utilitzat durant una època de la vida “el pare d’un xiquet que juga a futbol a l’equip de mon fill”) amb qui ja des de l’inici de la primera temporada que van coincidir els nostres xiquets es va establir un feeling especial, i una amistat entre famílies que encara es manté. Té una feina dura, de feixuc i ampli horari, repartint medicaments a les farmàcies del territori. És una d’aquestes tasques que durant el confinament de 2020 van ser considerades essencials, que cap virus podia aturar, com la recollida de brossa, la neteja, la pagesia, la sanitat..., que durant un temps van obtenir la consideració social que mereixen, perquè es feia evident la seva importància; importància que, un cop passada la pandèmia, ha caigut a l’oblit i desagraïment habitual.

Sisco fa molts quilòmetres amunt i avall, a totes hores. Molt sovint, durant algun dels meus curts trajectes a peu per la ciutat, veig passar la seva furgoneta amb el logo comercial que ràpidament identifico. Llavors ens mirem, aixequem un braç, ens saludem, divertits per l’enèsima coincidència, somriem, i continuem els nostres camins, havent gaudit d’una alegria mútua, d’un minúscul parèntesi entre les nostres cabòries quotidianes; qui sap si d’una felicitat petita.

Penso que si hi ha gent que s’alegra de veure’m, ni que sigui fugaçment, alguna cosa devem fer bé a la vida.

Fa uns dies, mentre travessava el carrer, a uns vint metres, he vist que la seva furgoneta havia acabat de passar. Llàstima, he lamentat, per poc no hem gaudit d’una nova coincidència, d’un altre d’aquests somriures aparentment intranscendents. Penso que el saludaré des d’aquest escrit que li dedico.

Tot just l’endemà, me’l torno a trobar, i aquest cop sí ens veiem, i somriuem, i la meva alegria és doble, i espero que la seva també, si llegeix aquestes línies.

Les tenebres del cor, d'Albert Sánchez Piñol

 Albert Sánchez Piñol és un dels meus autors infal·libles. Gran narrador, sempre desplega una alta capacitat per a seduir-me, tant se val si hi apareixen monstres inventats, o reals. Sense aparent dificultat, em lliga de mans al llibre des de la primera pàgina, i les seves històries tenen una mena d'iman. Devoro les pàgines on tant se val de què em parli, perquè m'hi acabo interessant, com a Les tenebres del cor, amb l'antropologia, el Congo i els "pigmeus" d'aparents protagonistes.

Poso "pigmeus" entre cometes, perquè és com ell els escriu, tot i que és un terme que no li agrada, però que, per una mena de pacte amb si mateix i els lectors, utilitza per a l bé de la narració. I dic aparents protagonistes, perquè, sempre, l'important és la seva peculiar i llaminera forma de parlar-nos d'allò que ens fa humans.

No es tracta de ficció, sinó d'una mena d'assaig on ens narra les vivències, anhels i recerques de diversos antropòlegs, amb els "pigmeus" com a matèria d'estudi, excusa o instrument, i de al seva pròpia experiència. Sigui com sigui, tot allò que toca l'Albert esdevé pura literatura.

Us deixo algun petit fragment i una lectura:

A falta d'una metralladora i deu mil bales, el millor que pots tenir en aquesta vida és un caràcter jovial.

 El jove Paul de Chaillu encara ignorava una de les grans veritats d’aquesta vida. I això és que  la culpa de tot, o de gairebé tot, sempre la tenen els banquers, els capellans i, sobretot, els editors.

   La diferència entre un llibre d’autor i un d’encàrrec és que en una obra creativa l’autor s’ha de fer feliç a ell mateix, objectiu impossible perquè l’artista aspira a la perfecció, fet inabastable per se; en canvi, acontentar un editor és molt més senzill: només s’ha de fer que guanyi diners.

Els intolerants sempre mostren l’extrem més escandalós de la llibertat amb l’objectiu de negar-la en la seva integritat.

conèixer l’altre no ens fa més bones persones, en absolut, sinó que  té una funció encara més primària, més important: fer-nos persones

Postres de músic, 20 anys

 Aquest mes d'octubre celebro que Postres de músic fa 20 anys. 

No sé si és el meu llibre més important, però a partir de llavors vaig gosar nomenar-me escriptor. Era el segon recull de contes, guanyava un premi prou important, el Marià Vayreda, el publicava Empúries, va tenir cert ressò mediàtic -a mitjans que després la majoria m'ha ignorat- i ha estat fins ara el llibre més venut.

Aquests dies l'he rellegit, i constato una evolució, i potser alguns dels relats ara no els inclouria, o ni tan sols escriuria. Coses que provoca el pas de les dècades.

Mar de fora, de Miquel Reverté

...i allavons no hi havia mòbils

 

Mare amb dos fills pel carrer. Agafa de la mà el més menut, a qui mira mentre escolto que li diu: “... i allavons no hi havia mòbils...”

I deu continuar aquesta història sobre èpoques llunyanes i difícils d’imaginar a un xiquet tan petit. Mons pares em parlaven de temps durs, per allà a la postguerra, d’experiències traumàtiques –i d’altres, també, d’emocionants i divertides, que sempre hi ha de tot, afortunadament.

A nosaltres ens toca explicar l’arribada de la primera televisió, de viure cercant les respostes en uns enginys anomenats enciclopèdies, que ocupaven, amb sort, una lleixa del menjador. Potser som menys heroics, potser el món va a millor, malgrat tot.

A Alcanar, a les Jornades de la llengua: on som i on anem?

Des de diLLUMs d'arts al forn tenim el goig de col·laborar en les Jornades de la llengua: on som i on anem? que han tingut lloc el 27 i 28 de setembre a Alcanar, dins del marc del Congrés de Cultura Catalana, organitzades per Posa-hi tu l'accent, i amb la col·laboració també de l'Ajuntament d'Alcanar

Avui, especialment en el recital poètic coordinat per Ricardo Gascón, amb la intervenció de Carme Cruelles, Jesús M. Tibau, Vicent Pellicer, Rafael Haro i Ernest Redó, que han recitat poemes propis i, respectivament, de Zoraida Burgos, Josep Igual, Desideri Lombarte, Manuel Pérez Bonfill i Manuel García Grau, acompanyats a la guitarra de Pablo Díaz. Al final han recitat conjuntament el poema Fa deu anys, fa deu segles, de Gerard Vergés.

Deixem el vídeo dels actes d'avui, amb el recital a partir de les 2 h., 1 min. 30 segons

A la Setmana del Llibre en Català

 

El passat 20 de setembre, a la Setmana del Llibre en Català, mòduls 17 i 18, amb altres companys i companyes ebrencs, sota el lema L'Ebre: un territori, una identitat.